Ex-Libris

cc

29-06-12
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Un home sol

Portada

Jordi Coca
En caure la tarda
Edicions 62, Barcelona, 2012

Un dia, de sobte, n’ets conscient. Descobreixes que, en algun moment que fins llavors t’havia passat desapercebut, has iniciat la davallada. Que, sense advertir-ho ni menys encara decidir-ho, has començat el procés de soltar llast, de desenganxar-te a poc a poc d’aquelles coses que han constituït la teua vida. T’adones, potser amb sorpresa, que en realitat ja només esperes una única cosa, de nom impronunciable però ben conegut. I et poses a fer balanç. Això és, aproximadament, el que li ocorre a Miquel Gironès, el protagonista —i personatge hegemònic— de la darrera novel·la de Jordi Coca. Un intermediari comercial de seixanta-quatre anys, gras i ple de xacres físiques, que viu sol des de fa molts anys en un món que ja no entén ni li agrada, on les coses ja no són com les havia conegut. De fet, ell tampoc no és —i potser és ara que se n’adona— ni l’ombra del que va ser. És divendres, en caure la tarda; el moment d’arribar a casa després de la jornada laboral i encetar el cap de setmana. A fora plou insistentment, i a dins, entre aquestes últimes hores de divendres i les primeres de la matinada de dissabte, es genera el flux mental que, de fet, suposa tota la novel·la. Una narració de més de dues-centes pàgines que, en sentit estricte, només transcorre en unes poques hores i amb un únic personatge; i on no hi ha allò que anomenaríem pròpiament una trama.

Això no és del tot cert, clar. Perquè la novel·la és, sobretot, el balanç que fa Gironès de la seua vida; que convoca constantment el passat i que convoca altres personatges: els pares, les dones de la seua vida —sobretot l’Ester, especialment l’Ester—, els socis, les secretàries de les oficines que visitava. I es convoca ell mateix, l’ell que va ser i que ara ja no és. Que Coca és un dels novel·listes catalans contemporanis que millor domina el tempo i l’estructura narratius és un fet que ha demostrat a bastament en obres anteriors. Ací ho torna a fer, dosificant la informació, ajustant-la a les poques hores que dura el present estricte de la novel·la. La història viatja constantment del present al passat, i de la primera a la tercera persona. Tot flueix amb una naturalitat admirable, el temps sembla suspendre’s per moments, i posar-se en marxa novament quan la narració ho requereix. En el present, hi ha la consciència de la pròpia decadència, del dolor que infligeix la imatge que retorna l’espill. Gironès somia de posar punt i final d’una vegada, d’acabar amb tot, amb els patiments físics i amb l’omnipresent —i irreversible— sensació de solitud i de desubicació. Des del passat, hi retorna constantment la mala consciència, el sentiment de culpa, de l’error fatal i definitiu que li va canviar la vida. Un accident de cotxe sobre el qual plana el dubte de fins a quin punt va ser, realment, un error; i si, de fet, no va ser a partir d’aquell moment que la seua vida es va acabar.

En caure la tarda no és una novel·la al·legòrica, ni Gironès imatge de cap altra cosa que no siga l’home contemporani. No és, per entendre’ns, una Dona Obdúlia, ni ens sembla que represente, com s’ha escrit, la Catalunya actual; tot i que hi puga haver paral·lelismes: la covardia de no assumir allò que s’és, per exemple. És cert que hi ha alguna al·lusió més o menys directa al país i als canvis que s’hi han produït; però, les llegim, sobretot, com una mostra més del desarrelament progressiu del personatge respecte del món que l’envolta, que canvia sense ell. Com un element més d’aquest moment vital que simbolitza la tarda que cau. La de Coca és una novel·la que parla de la solitud com a component essencial de l’home contemporani; de la vida com un miratge de felicitat que, tard o d’hora, s’esberla; de la mediocritat i de la decadència moral i física; on el record és un procés circular que va de la idealització a la mentida, i viceversa. Una novel·la que, a partir d’un home, parla de l’Home; i la cita d’Albert Camus que l’obri sembla significativa, en aquest sentit: “L’homme est la seule créature qui refuse d’être ce qu’elle est”.

© Pere Calonge
29.06.12 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)