Ex-Libris

cc

17-04-15
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Pigmalió i la funcionària de correus

Portada

Stefan Zweig
L’embriaguesa de la metamorfosi
Traducció de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, Barcelona, 2015

Sembla que Zweig havia anat treballant, abandonant i reprenent L’embriaguesa de la metamorfosi durant anys, probablement sense acabar de trobar el to adequat per donar-la per enllestida. La novel·la, de fet, es va publicar de manera pòstuma el 1982, unes quantes dècades després de la mort de l’autor; i això, malgrat que es diu també que no estava entre aquelles obres que havia deixat explícitament amb aquest propòsit. L’edició que n’ha fet ara Quaderns Crema no explica cap d’aquests elements, que a nosaltres ens semblen, en canvi, determinants per tal d’encarar-ne la lectura. Perquè, més enllà del debat sobre l’oportunitat de publicar o no segons quins tipus de papers, sembla inevitable especular si la novel·la està realment acabada del tot. I diríem que probablement el desenllaç sí que és el que l’autor havia previst, però que és igual de probable que la segona part de l’obra no estiga tan polida com Zweig hauria volgut. En qualsevol cas, no ho està en la mesura a què ens té acostumats.

Tot i que l’obra no està dividida externament, s’hi poden diferenciar dues parts molt evidents marcades pels personatges, l’espai i fins i tot el to amb què estan narrades. En la primera, la protagonista absoluta és Christine, una funcionària de correus de vida grisa. La guerra se li ha endut els millors anys: en tenia setze el 1914; i ara, quan se li presenta l’oportunitat de marxar de vacances amb una tia que es troba de visita a Europa, en té ja vint-i-vuit. Però allà, en un luxós hotel dels Alps suïssos, es produeix la metamorfosi a què al·ludeix el títol. Primer sota els auspicis de la tia, i després ja tota sola, assistim a “la sorprenent transformació de la decaiguda neboda en una noia entusiasmada”. El tema no és nou, òbviament; el narrador fins i tot al·ludeix indirectament al Pigmalió de G. B. Shaw. Però hi trobem l’habitual sensibilitat de Zweig per resseguir els canvis i les modulacions que es produeixen en els seus personatges, en aquest cas en Christine. Associada a la metamorfosi, també hi apareix l’embriaguesa consegüent. Es pregunta, confosa, qui és ella en realitat; no té temps per a pensar, per a buscar una explicació, arrossegada com està pel “bell i impetuós corrent del dispendi”. S’oblida de tothom, excepte d’ella; fins i tot de la mare que ha deixat a casa, malalta. És justament el retorn forçat, que coincideix amb la notícia de la mort de la mare, que tanca aquesta primera part. En queda la terrible ressaca, la impossibilitat de tornar a la realitat, el menyspreu cap a la vida de sempre, el somieig d’allò que ja no té. I la pregunta insistent: per què jo no puc?

La segona part de la novel·la, en canvi, té tot un altre color, no només pel retorn de Christine a la grisor, sinó perquè a partir d’aquest moment els personatges i la seua psicologia semblen quedar en un segon terme, potser massa deutors de les idees i de la posició social que encarnen. També per l’aparició d’un altre personatge, Ferdinand; i, amb aquest, l’associació de dues ànimes en certa forma bessones. Ressentits amb el món que no els permet tenir la seua quota de felicitat, odien la dels altres perquè ells no hi poden accedir. La irrupció en la trama d’aquest personatge serveix també l’autor per convertir la vivència personal de Christine en una vivència col·lectiva; la de la societat d’entreguerres d’Àustria, en concret, i d’Europa, en general. El rancor dels dos es pot llegir, doncs, com el rancor de tota una societat víctima de les seues classes dirigents. Ferdinand, d’alguna manera, respon la pregunta de Christine. En certa forma, posa cara i nom al seu sentiment d’impotència, a la seua ràbia.

Recomanable en conjunt, per motius diversos, i amb moltes de les qualitats habituals d’un mestre com Zweig, que difícilment defrauda, L’embriaguesa de la metamorfosi és, tanmateix, una novel·la incompleta, que acusa una certa pèrdua de tensió narrativa, sobretot al final. La primera part, la que transcorre als Alps suïssos, és excel·lent; amb el relat de l’evolució de la protagonista, des d’una grisa funcionària de correus, a l’entusiasme i l’ímpetu d’una jove que triomfa i és cobejada per homes poderosos i envejada per altres dones. És en aquesta part que l’autor torna a demostrar l’habilitat per investigar les causes profundes de determinats comportaments humans, per dibuixar la psicologia dels seus personatges i per explicar-ne l’evolució: els girs del destí, els motius —de vegades mínims o gairebé inapreciables—, els moments que condicionen i transformen per a sempre més una vida. Però en la segona part —i és el principal escull de l’obra— tot això sembla molt més forçat, menys elaborat; el desenllaç, més expeditiu que versemblant; i les possibles causes, més aviat una excusa. S’hi intueix, això sí, una modernitat —d’acord amb les convencions de l’època— realment sorprenent. Pel tipus de relació que s’estableix entre els dos personatges principals, i sobretot per un desenllaç allunyat de qualsevol mena de sentimentalisme ensucrat. La realitat, però, és que fins i tot el títol global de la novel·la respon amb propietat únicament a la primera part: aquella transformació que viu Christine, i l’embriaguesa que li comporta. Tot i que el desenllaç, abrupte i obert, potser apunta cap a una nova metamorfosi.

© Pere Calonge
17.04.15 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)