Ex-Libris

cc

14-01-05
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Com expressar les coses imperceptibles

Philippe Delerm
El pórtico
Traducció de Javier Albiñana
Tusquets Editores, Barcelona, 2004

En aquesta última novel·la de Delerm tornem a trobar allò que probablement més s’ha destacat de l’autor francés: la seua capacitat per tal de fer que ens fixem en els petits plaers de la vida, per descriure’ls amb una minuciositat –no exempta de passió– que ens els apropa fins al mateix paladar. Sébastien –el personatge principal, que recorda inevitablement el propi autor, també professor de literatura i entrenador d’un equip de futbol– sembla haver gaudit com pocs són capaços de fer-ho d’aquests plaers, però ara s’enfronta a una cosa desconeguda i que li fa por. És, com diu la cita de Madame Bovary que obri la novel·la, un imperceptible malestar –“Pero ¿cómo expresar un imperceptible malestar?”: un mareig inesperat durant una classe, una pèrdua real de l’equilibri que suposa també la pèrdua de l’equilibri vital, la introducció d’un element estrany que farà trontollar totes les seguretats sobre les quals es recolza la seua vida.

És veritablement difícil de descriure un imperceptible malestar, una sensació ben poc definida, una espècie de buit que s’instal·la a l’estómac, però no hi ha dubte que Delerm ho aconsegueix amb escreix. Amb una prosa que flueix lentament, detenint-se en cada petita cosa, l’autor va cartografiant aquell buit justament a partir de les coses que cal preservar d’aquest. Al remat, ens trobem que la línia que ha anat dibuixant l’autor s’assembla molt als contorns d’una depressió, però al llarg de tot el recorregut haurà tornat a aconseguir que ens fixem en allò que de veritat paga la pena, en allò que realment és essencial, en allò que queda després de tota la materialitat a què semblem abocats.

L’aparició de la crisi empeny Sébastien a ocupar-se més del seu jardí, i decideix construir-hi un pòrtic: una activitat en què no s’obvia el sentit metafòric d’aquesta paraula, en què “está también la palabra «puerta», la señal de un paso cuyo sentido ignoraba”. Així mateix –i després d’haver estat titllat en moltes ocasions d’epicuri pels altres– també el porta a interessar-se per les teories d’Epicur, però el que troba no s’adiu amb la idea que té ell del que ha estat fins aquell moment la seua vida, especialment pel que fa al fet d’acontentar-se amb el que li és donat. Com tampoc no s’adiu el que descobreix sobre els estoics, encara que alguna cosa de la seua filosofia, la que es refereix al fet de viure en harmonia, podria ser una bona definició de l’estat de serenor que havia experimentat fins al moment.

© Pere Calonge
14.01.05 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)