Vés al contingut

El crepuscle dels déus

  • Posdata
Budd Schulberg
El desencantado
Pròleg d’Anthony Burgess
Traducció de J. Martín Lloret
El Acantilado, Barcelona, 2004

L’univers dels anys daurats de Hollywood serveix de teló de fons d’El desencantado, un món que Schulberg coneix a la perfecció: fill d’un dels fundadors de la potent indústria i familiaritzat des de molt jove amb tot el que passava als estudis, als 17 anys ja treballava per a la Paramount, i entre les seues obres trobem títols tan coneguts com el guió de La llei del silenci, d’Elia Kazan, la novel·la Un rostro en la multitud, que el mateix Kazan adaptaria també al cinema, o Més dura serà la caiguda, convertida en pel·lícula per Mark Robson. En els inicis del seu treball a Hollywood, l’autor va tenir l’oportunitat de col·laborar amb un Scott Fitzgerald ja en decadència, arruïnat i amb seriosos problemes amb l’alcohol, que hi buscava diners i una certa recuperació literària i social. Una col·laboració que en part està al darrere de l’argument d’aquesta novel·la, i en els personatges de Shep, el jove autor de guions, i de Manley Halliday, la vella glòria literària reconvertida per la necessitat en una peça més de l’insaciable engranatge de la rendible fàbrica de pel·lícules.

Publicada originalment el 1950, la novel·la explica de forma magistral un descens als inferns, la descomposició progressiva d’un mite des d’allò sublim fins a la mediocritat –pel que fa a la literatura– i a l’abandonament –en el terreny personal. L’autor reïx especialment pel que fa a la narració del procés psicològic dels dos personatges principals, sobretot del de Manley Halliday, que n’esdevé d’aquesta manera l’autèntic eix central. I això ens permet de comprovar com Halliday, per un costat, navega entre una necessitat econòmica que no vol assumir de manera explícita, els problemes amb l’alcohol, i l’ancorament mental en l’època en què era idolatrat. Mentre que Shep, per l’altre, també fluctua entre l’admiració pel que representa el seu gran ídol literari i les sensacions que li produeix el personatge real que té al costat, de llàstima i de fàstic. Al mateix temps, els dos personatges que conviuen durant els dies d’escriptura del guió representen dues èpoques contraposades: els feliços anys 20, la bogeria de les festes contínues, la sensació d’invulnerabilitat i la frivolitat; i els difícils anys trenta, sorgits de la Depressió i preludi de la Segona Gran Guerra. I dues generacions: la coneguda com la Generació Perduda, a què pertanyen Halliday i el seu alter ego, Scott Fitzgerald; i la posterior a la Segona Gran Guerra, contemporània al temps de la novel·la i que és la de Shep.