Ex-Libris

cc

1-04-05
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Dos, el contrari de la solitud

Erri De Luca
El contrari d’un
Traducció de Pau Vidal
La Magrana, Barcelona, 2005

“Dos no és el doble, sinó el contrari d’un, de la seva soledat. Dos és l’aliança, el doble fil que no es pot trencar”: aquesta reflexió, que signa el propi De Luca a la contracoberta del volum, és el moll de l’os que n’explica el contingut, el fil conductor d’aquest recull de 19 relats breus i un poema –que els encapçala– de caràcter marcadament autobiogràfic, encara que lluny de qualsevol tipus de memorialisme ni de nostàlgia. El to predominant és el de l’evocació; el narrador recupera històries que formen part de la seua història, retalls d’un tot que l’han convertit en allò que és. I, en recuperar-les de la memòria, ens les explica com si d’una confessió es tractés, o les utilitza com a base per a fer reflexions més generals sobre la condició humana, sobre el temps que li ha tocat de viure, sobre allò que es busca i allò que acaba per trobar-se.

Encara que el llibre no és un llibre polític, els anys passats com a activista d’una de les organitzacions més importants de l’esquerra revolucionària italiana –Lotta Continua–, hi tenen també un pes específic molt important. I, gràcies a això, recuperem vivències personals d’un d’aquells períodes històrics que no sembla prudent referir, ocults sota la capa hipòcrita d’un és preferible no remoure el passat, mentre milers de joves passaven per les presons italianes per motius estrictament polítics. L’amnèsia –una malaltia també molt freqüent per aquestes terres– va acabar per imposar-se.

Destaca en aquests relats una prosa directa, concisa, de vegades descarnada; i, tanmateix, una prosa que produeix un resultat final en què el lector té la sensació que l’anècdota és allò que menys importa, perquè haurà gaudit de l’extrema plasticitat i musicalitat d’uns quadres que es van dibuixant a poc a poc, acuradament, per tenir un resultat final que frega la poesia, i en el qual tenen molta presència els sentiments, les sensacions, els suggeriments i, en definitiva, tot allò que apel·la als sentits.

De Luca (Nàpols, 1950) va començar en l’escriptura tard i gairebé per casualitat: als trenta-nou anys, quan una amiga, que treballava a l’editorial Feltrinelli, va presentar un dels seus quaderns als seus caps, i aquest acabaria per esdevenir el primer llibre que publicaria, Non ora, non qui (1989). L’experiència prèvia de l’autor italià era, doncs, molta, i això es deixa notar en El contrari d’un. Es deixa notar la seua feina de paleta –que va continuar desenvolupant després d’haver publicat, fins que va poder començar a viure de la literatura–, d’obrer de la FIAT, de camioner a l’Àfrica; i, sobretot, es deixa notar la seua participació activa de quinze anys en els moviments revolucionaris de la Itàlia dels anys setanta. Perquè De Luca escriu a partir de l’experiència més personal, i de tot això van plens els textos que aplega aquest volum, encara que, al remat, allò que de veritat importa en cadascun d’aquests siga, justament, la suma d’una individualitat amb una altra, i com d’aquesta suma, com si d’una fórmula matemàtica màgica es tractés, en resulten no dues individualitats, no dues solituds, sinó el seu contrari: el contrari de la solitud, el contrari d’un.

Així, no és casualitat que el volum s’òbriga amb un poema titulat “Mamm’Emilia”, dedicat a la seua mare; i l’epígraf que obri el llibre ens dóna la pista definitiva: “A les mares, perquè a ser dos es comença des d’elles”. Un tema que reprén més endavant en un relat que gira al voltant d’un crit: el d’una mare que veu emigrar el fill des del port de Nàpols. També l’alpinisme, una de les grans aficions de De Luca, les febres que va patir a l’Àfrica i que amenaçaren seriosament la seua vida o les accions de la seua època d’activista li serveixen com a matèria primera d’aquests relats. En l’altre extrem, com en la sèrie que subtitula “Els cops dels sentits” i que conformen cinc textos breus relacionats amb cadascun dels sentits humans, és la sensació la que s’imposa per damunt de qualsevol anècdota. Però, com ja ha estat dit, en qualsevol cas hi trobarem sempre el tema que dóna sentit de conjunt al volum: la manera com l’home busca eixir de la seua solitud i assolir la felicitat, i la necessitat de l’afecte en aquesta recerca de vegades obsessiva. El contrari d’un és, en definitiva, l’obra d’un autor amb experiència, amb coses per explicar, i amb una més que notable mestria per fer-ho.

© Pere Calonge
01.04.05 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)