Vés al contingut

Memòria personal d’un mestratge poètic

Portada

Miquel de Palol
Dos poetes
Columna Edicions, Barcelona, 2006

Diu Palol, en el proemi d’aquest breu assaig, que no pretén de fer ni “un fragment de memòries” ni una obra “de crítica literària”, però que el resultat serà –inevitablement– un híbrid amb un percentatge ben alt de tots dos components. De fet, amb Dos poetes, l’autor recupera alguns moments de la seua etapa de formació; i així, el fil que ordena el volum no és un altre que el fil cronològic de la seua aproximació personal als quatre poetes que hi són referits: Foix, Brossa, i sobretot Espriu i Vinyoli. En definitiva: la narració d’un recorregut iniciàtic a la recerca de models per a una veu pròpia, d’un procés de coneixença i d’aprenentatge; però també una valoració sobre la poètica –i la personalitat– dels autors esmentats.

És en aquest sentit que entenem la inclusió dels dos primers noms: en tant que són els primers amb qui va tenir contacte, i perquè –en certa forma– expliquen l’evolució i les tries posteriors. Dues aproximacions breus en què destaca, pel que fa a Foix, una frase antològica: “Foix posseïa un Stradivarius i el dedicava a tocar vacuïtats, i sovint ni tan sols això: només l’afinava, i es complaïa en la fascinació de trobar-hi arpegis estranys”. I la sensació d’un model que li va fer servei, sobretot, en tant que vacuna de determinades tendències. Una valoració similar en el cas de Brossa, representació d’una “retòrica de la facilitat” i d’una “força de la immediatesa” que tampoc no s’adiuen amb allò que considera models vàlids per a algú que s’inicia en la literatura.

Espriu és per a Palol, de fet, una conseqüència lògica de l’exhauriment del model de Brossa –també del de Ferrater. L’estendard –malgrat ell mateix– del realisme social, que apareix de sobte sota una nova llum que mostra el poeta que l’escola Castellet-Molas havia restringit a una lectura unívoca i interessada. I, en el mestratge literari, un model de disciplina per llimar la forma fins a l’expressió més pura i concisa. De la seua banda, el Vinyoli que trobem a Dos poetes és el que tot just inicia el camí cap a un reconeixement que li havia estat negat durant anys; mostrat en una indefinida posició entre la por de no encertar-la en el contacte amb les noves generacions i l’estatus que hauria volgut assegurar.

Al remat, queda la inevitable comparació dels dos noms que centren la major part de l’assaig. Una comparació que, pel que fa a presència i reconeixement públics, és favorable a Espriu –per a Palol, l’últim poeta català amb projecció important a la península, i per raons no estrictament literàries– mentre Vinyoli representa el condemnat al segon pla perpetu, perquè només té com a aval –només!– la seua pròpia obra. Però favorable, en canvi, a Vinyoli pel que fa a herència: en termes de deixebles –de continuadors– i de connexió amb el lector actual.