Vés al contingut

La vida provisional

Portada

Vicenç Pagès Jordà
Dies de frontera
Proa, Barcelona, 2014

“Si Déu existeix, li agraden les bromes”, repeteix en moltes ocasions el narrador de Dies de frontera. Un narrador omniscient, que actua justament com un déu que juga amb els personatges —les seues criatures—, però també amb el lector; que mira sovint a càmera i s’adreça directament als que estan a l’altra banda del vidre. Avança esdeveniments futurs, retrocedeix molts anys enrere, o deixa dos personatges suspesos en un bes que dura gairebé tantes pàgines com la pròpia novel·la. De fet, el lector té la sensació que li conten una història en espiral, que fa voltes sobre un punt central, crucial, acostant-s’hi a poc a poc però sense acabar d’arribar mai del tot. O potser té una altra imatge al cap, també molt pertinent per a un demiürg: la de qui ha creat una història, l’ha feta a miques, i en reordena els fragments —mínims— a voluntat, dosificant-ne la informació i servint-la quan i com li convé. Aquestes peces són els capítols —més d’un centenar, en total— breus, àgils i de formes diverses que estructuren Dies de frontera; una novel·la, doncs, fragmentària, que sembla escrita per a un lector model ben concret.

L’argument de l’obra gira entorn de l’enèsima crisi de parella, originada per “la relliscada” —també enèsima— d’un dels dos membres: “Dilluns tenia una relació. Dimecres, en tenia dues. Divendres no li’n quedava cap”. No és ací, doncs, on cal buscar l’originalitat de la novel·la. En el tema de fons hi ha aquella frontera a què al·ludeix el títol: una frontera física, real, per a una història que ocorre bàsicament entre Figueres, la Jonquera i el Pertús; però també una altra d’emocional i vital, amb personatges al voltant dels quaranta anys que es veuen obligats a replantejar-s’ho tot. La joventut s’ha allargat, i molt, en la societat contemporània; però continua tenint un límit, una frontera, i arriba un moment que cal abandonar la provisionalitat. Els personatges de la novel·la es pregunten on acaba aquesta fase provisional, però també si és possible podrir-se per madurar massa; i envegen la gent jove que tenen al voltant per tot el que ignoren i per tot el que els queda per fer.

Pagès ha escrit una obra molt enganxada —i és difícil saber si també molt condicionada, massa condicionada— per l’actualitat. No només perquè explica una història que s’inicia el 27 de juliol de 2013, perquè es contextualitza amb “el debat sobre la Llei Wert, amb la flexibilització del dèficit autonòmic, amb les accions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca” o amb “assalts violents en cases aïllades, querella contra Messi per frau fiscal, l’incendi de l’any passat arxivat sense culpables, errors en l’enunciat de la prova de selectivitat de Geografia”, etc. Sinó també perquè aquesta escriptura fragmentària, de vegades minimalista i tot, se sustenta sobre una diversitat de formes que passen per retalls de converses de Whatsapp, de perfils de Facebook o fins i tot de frases de cançons de Mishima camuflades. Elements que seran pura arqueologia, probablement, en qüestió de mesos. En qualsevol cas, també és cert que això serveix l’autor per tornar a demostrar que és un observador molt lúcid de la realitat contemporània, i que en els seus escrits se’n fa un retrat sovint més acurat que en molta de la sociologia més acadèmica. La novel·la, en aquest sentit, està esquitxada de perles subratllables sobre l’amor i les relacions de parella, sobre les relacions familiars, l’educació, la paternitat, etc. I especialment incisiva i precisa és la caricatura de la vida en un centre educatiu i de les diverses espècies que l’habiten.

Al costat d’aquella diversitat de formes, l’altre element destacat de la novel·la és, sense dubte, la tria de la veu narrativa. D’un narrador que, al llarg de tota l’obra, s’adreça obertament al lector, li proposa jocs, l’avisa que hauria d’evitar fer-se una determinada idea d’un personatge o que potser un altre no hi tornarà a aparéixer més. És a dir, que fa evident la ficció i el joc que aquesta suposa. Per això, sorprén un penúltim capítol dedicat a Déu —en majúscula— en què el narrador renega de la seua omnisciència (“Si existeix, Ell és l’únic que crea a partir del no-res. La resta tan sols combinem —i encara—”), justament en un dels moments en què aquesta es fa més evident: “La nostra obligació és aspirar a sorprendre’L, no pas a imitar el que Ell ja coneix”. És a partir d’aquesta premissa que el narrador prova d’oferir un final poc canònic de la història, un final que —aparentment— no es correspondria amb aquella omnisciència que ha exhibit al llarg de tota la narració. Però és només això, aparença: una part més del joc que proposa Dies de frontera. Una novel·la que, com bona part de la narrativa de Vicenç Pagès Jordà, sembla moure’s amb molta comoditat en un territori pràcticament erm, fins fa relativament poc, a casa nostra: el de la literatura de consum però de qualitat. En aquest cas, que sembla escrita per a un model de lector molt concret —un lector fragmentari—, però que accepta diversos nivells de lectura i diversos tipus de receptor.