Ex-Libris

cc

20-12-13
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Literatura del presagi

Portada

Gerbrand Bakker
Deu oques blanques
Traducció de Maria Rosich
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2013

El lector avança a les palpentes per les pàgines de la novel·la de Bakker. Desconeix el motiu pel qual una dona holandesa ha llogat una granja en una zona oblidada del Gal·les més rural, enmig del bosc, envoltada de les deu oques blanques que donen nom al text. Envoltada d’ovelles i de teixons esmunyedissos. Dels versos d’Emily Dickinson i de la tesi doctoral que escriu sobre la poeta. Només s’hi pot ajudar d’indicis molt febles, d’insinuacions: unes classes abandonades a la universitat, un adulteri, un jove estudiant i un marit ofès… El punt de partida, doncs, sembla una fugida: la necessitat de desaparèixer d’un món que no li agrada, o se li ha fet hostil o simplement l’ha expulsat. Perquè hi ha un passat que vol deixar lluny, o perquè hi ha un determinat fet existencial que vol encarar en solitud. Una fugida, en qualsevol cas, que té un component inequívoc de revolta i de recerca d’un mateix. Però, al mateix temps, un altre de mutilació; que es fa molt evident en un tall de cabell que es produeix d’esquenes a l’espill, mentre la perruquera —sorpresa— pregunta si allò és costum a Holanda. Però que també s’intueix d’una activitat frenètica que sembla voler evitar el pensament.

L’obra es construeix sobre una prosa silenciosa, tranquil·la, austera. Literatura freda, d’aquella en què els silencis i les omissions diuen tant o més que les paraules. Aquest fet s’uneix a una estructura de thriller —en què la manera com es dosifica la informació és cabdal— per a narrar un present absolut i gairebé descontextualitzat, i recuperar amb comptagotes un passat molt difús, més a partir de petjades espargides pel text de manera poc generosa que no de fets tangibles. Bakker basteix literatura dels presagis, i així, tot es va carregant progressivament d’electricitat estàtica, de la sensació que si ho toquem ens hi enramparem; tot acaba per resultar sospitós, fins i tot les accions més aparentment inofensives. Imperceptiblement, les paraules i els silencis, els fets reals i els imaginats, les persones i la natura, tot és susceptible de portar un missatge, un indici. Com la pressió d’una ventada sobre els vidres de la casa, el son agitat d’un gos que somia o aquella olor de vella que cada vegada esdevé més present, que va ensenyorint-se de tot de manera tan subtil com implacable.

Un dolor inconcret, una tensió sexual continguda, un marit i uns pares a Amsterdam, un jove desconegut que apareix per la granja i s’hi queda a viure. I unes oques que desapareixen a poc a poc, d’una en una, sense que la protagonista en sàpia el motiu ni puga fer res per evitar-ho; com una espècie de rellotge, com una mena de compte enrere. El fet és que, quan bona part del que explica la novel·la són accions quotidianes, aparentment intranscendents, el pas del temps n’esdevé un dels grans protagonistes: “Havia observat conscientment el pas del temps amb el moviment de les llargues ombres dels arbres, l’anar i venir d’un banc de peixets prop dels seus dits dels peus, i l’aparició de cinc ovelles prop de la pedra dreta. Era això, el que la Dickinson havia fet pràcticament tota la seva vida adulta? Havia intentat aturar el temps, fer-lo suportable, potser menys solitari, empresonant-lo en centenars de poemes?”

L’ambigüitat és una altra de les armes de Bakker. Ambigüitat sexual, respecte de la salut —física i mental— dels personatges, d’algunes relacions personals, de les edats; ambigüitat, fins i tot, pel que fa al punt de vista del narrador, que sovint posa en dubte si allò que llegim és un fet real o una al·lucinació. Si no el més definitiu, potser sí que un dels exemples més simbòlics d’aquesta ambigüitat el trobem en el fet que el nom de la protagonista absoluta del relat siga un misteri fins que queden a penes un parell de pàgines per al final. Una ambigüitat calculada que busca suggerir més que no dir, plantejar interrogants sense oferir cap resposta; ni tan sols quan arriba el desenllaç de la història. S’equivocarà, doncs, el lector que s’hi aprope amb aquesta expectativa, esperant un thriller més o menys clàssic, amb un desenllaç que fa encaixar les peces i respon les preguntes. És l’estil, allò que destaca en Deu oques blanques: la necessitat de llegir els silencis i les omissions, l’obligació de participar-hi activament. Per tal de comprovar fins a quin punt la rutina d’una vida ordinària —i solitària, en aquest cas— pot anar carregant-se progressivament de sentit, en l’intent d’aturar el temps, de fer-lo suportable, potser un poc menys solitari.

© Pere Calonge
20.12.13 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)