Ex-Libris

cc

9-03-12
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Com un espill

Portada

Sarah Bakewell
Cómo vivir. Una vida con Montaigne
Traducció d’Ana Herrera Ferrer
Editorial Ariel, Barcelona, 2011

Amb trenta-vuit anys, Michel de Montaigne es va retirar del món —en principi per a sempre— a la cèlebre torre circular annexa al seu castell, envoltat de llibres i sota bigues de fusta gravades amb cites clàssiques. I el pensament, sembla, va portar l’escriptura: l’escriptura del pensament. Una escriptura que pensa en veu alta sobre allò que l’envolta, en general; i que pensa sobre ell mateix, en particular. El fruit són els Assaigs, una obra monumental que ha fascinat i que continua fascinant avui encara —més de quatre-cents anys després— per molts motius; entre altres, per la capacitat de portar els lectors a llegir-se ells mateixos quan el llegeixen a ell. Per la capacitat d’esdevenir —com s’ha dit en moltes ocasions— un espill: un home que parla d’ell mateix i en el qual acaben reflectint-se els lectors. Un home que acaba sent l’Home.

Per tal d’explicar aquesta capacitat, Sarah Bakewell parteix de la tesi que els Assaigs són un intent de respondre una sèrie de preguntes que resumeix en una de sola: com viure. Una manera d’acostar-se a un mètode d’escriptura que consisteix justament a interrogar-se per les qüestions que la vida li planteja: de les més transcendents a les més terrenals, de la mort o l’amistat al canibalisme o els gossos. A interrogar-se per la manera com ell afronta aquests aspectes concrets en la seua vida, i a intentar reproduir per escrit el propi procés d’interrogació i de reflexió; el propi flux del pensament, amb divagacions, contradiccions o canvis de tema. En l’intent, Montaigne va crear un gènere literari nou, que rebria justament el mateix nom que els seus escrits: assaig, el nom de la provatura, del tempteig; el del pensament que no busca arribar a una conclusió sinó resseguir el propi fil de la reflexió.

Així doncs, l’estructura externa del llibre de Bakewell, l’aparent, és la de vint capítols que ofereixen altres tantes respostes a la pregunta del títol. O que proven d’imaginar, a partir dels Assaigs, quina resposta hauria donat Montaigne a aquesta pregunta des de vint punts de vista diferents. En el fons, però, el que hi trobem és un suggeridor assaig literari de to volgudament lleuger, de conversa, divagador; que va i ve de la vida a l’obra, de les idees a les circumstàncies. De la gestació dels Assaigs com un joc d’acumulació, d’ampliacions durant anys, a les vicissituds de les diferents edicions de l’obra i les divergències entre aquestes. De les diferents lectures que n’han fet els segles posteriors, a les d’alguns il·lustres lectors com Goethe, Virginia Wolf o Stefan Zweig.

Com Montaigne, Bakewell tampoc no s’acull als cànons establerts de la biografia o de l’estudi literari en sentit estricte. La seua obra és una conversa amb el lector que segueix fils diversos a mesura que avancen les pàgines i els capítols, més atenta a l’ordenació biogràfica en els primers, més impressionista en els darrers. I del conjunt es pot extraure un immens retrat de l’home i de l’obra que, si no és plenament fidel a l’original, ho sembla sense dubte. El retrat d’aquell que, en escriure’s a ell mateix, va elaborar “segurament l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana”, com escriu Vicent Alonso al pròleg de la seua traducció. I potser ací cal recordar també la cèlebre frase que Montaigne inclou en la nota al lector que enceta l’obra: “Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre”. Al remat, allò que Montaigne tenia de més personal és, al mateix temps, allò que té de més universal: aquest és el material amb què es construeix l’espill.

© Pere Calonge
09.03.12 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)