Ex-Libris

La llargària del meu punyal

Lluís Alpera
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus
Dibuixos de Manuel Boix
Pròleg de David Castillo
Edicions Bromera, Alzira, 2004

Recuperació per part de Bromera d’aquesta obra de Lluís Alpera, publicada originalment el 1985 per Llibres del Mall. I és en aquest sentit que, al pròleg, i en referir-se a la recepció que aquest poemari va tenir en el seu moment, David Castillo comenta la novetat que suposava en un ambient de cansament provocat per les obtuses mirades de melic d’una bona part de la diluïda en el no-res –si és que mai va existir– generació poètica dels setanta. I és curiós que parle d’un “formalisme adolescent” d’aquells autors per tal d’oposar-lo a l’aire nou que aportaria el poemari d’Alpera, perquè la sensació que dóna una part important dels versos que el componen és el de la ingenuïtat pròpia d’un recull de vegades massa tediós de tòpics adolescents.

La història –si se’ns permet el mot– que s’hi amaga està escrita en passat: recurrents al·lusions a la tardor situen el lloc des d’on el Jo poètic rememora experiències eròtiques, en un intent de carregar l’equipatge d’aquestes imatges –les “flors del núbil hibiscus”– per tal d’emprendre l’últim viatge, el del “naufragi final”. Així doncs, allò que trobarà el lector que s’hi aprope per primer cop és allò que podríem anomenar poesia eròtica, “més sexual que sensual” en podem llegir al pròleg, en què la veu poètica, com un autèntic voyeur, assisteix i ens fa assistir a la seua pròpia experiència. I en el recorregut que hi engega l’acompanyen –de manera més o menys explícita– alguns dels grans noms de la poesia catalana: especialment March i Estellés, però també Salvat-Papasseit o els personatges femenins de Martorell. Un recorregut que es construeix sobretot a partir del recurs a la imatge, en un intent de dotar de plasticitat les escaramusses amatòries que s’hi representen.

I, tanmateix, el resultat és desigual, i l’obra peca en massa ocasions d’un barroquisme desmesurat, d’una excessivitat que s’endevina des del mateix títol, d’un carregament d’imatges embafadores i tòpiques en una bona part. Ingènues també, com ingènua és la dedicatòria inicial a una “Airam d’Adiell”, que apareixerà després invocada en algun dels poemes. Així, de la sensació de saturació que provoquen versos com “l’arrogant caverna engolidora / de l’entrecuix més dolç i esvarós”, es passa al tòpic carregat d’acne de “la llargària del meu sagnant punyal, / quan et feria tan dolçament i salvatge”, en convivència amb altres imatges indubtablement molt més reeixides: Com un peix malferit tret de l’aigua amb / ulls d’una tremolor tèrbola i letal.

En aquest context, resulta doblement encertada la recuperació dels dibuixos de Manuel Boix que ja acompanyaven la primera edició: per la pròpia qualitat d’aquests que –més enllà de limitar-se a reinterpretar els textos d’Alpera– esdevenen en ells mateixos peces indispensables de l’obra, i pel contrapunt que suposen des de la bella i senzilla nuesa de les seues línies a una lletra de tintes massa carregades.

© Pere Calonge
30.04.05 | Publicat en Lletres Valencianes
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)