D’allò que podria haver sigut

La literatura i l’amor; o, més concretament, les dificultats per tal d’assolir la satisfacció en tots dos àmbits, són els fils que mouen Una nit entre les nits. De fet, ací la dificultat esdevé impossibilitat: la impossibilitat de donar a conéixer una obra literària inèdita i molt interessant per a la història de la literatura catalana; la impossibilitat d’avançar en una relació amorosa il·lusionant. En tots dos casos, es podria invocar la frase d’aquella coneguda cançó: de lo que pudo haber sido y no fue; però també, en certa forma, es podria aplicar al resultat final de la novel·la de Ramon Guillem. Perquè els ingredients hi són, però la sensació del lector és la d’un producte que no ha acabat de quallar, la d’un projecte que no ha arribat a desenvolupar-se completament.

L’autor hi ordeix un argument amb el fil conductor d’una trama llibresca: la descoberta atzarosa d’un desconegut poeta valencià de principis del segle XX, Josep Puchalt i Martí, d’una qualitat destacable, i la sospitosa coincidència –gairebé una traducció– que guarden els seus poemes amb els versos dels Veinte poemas de amor y una canción desesperada. A partir d’aquest fet, el protagonista de la novel·la –que n’és també el narrador en primera persona– inicia una recerca d’informació al voltant d’aquest escriptor, així com de pistes que l’ajuden a aclarir el misteri sobre la similitud amb Neruda, especialment estranya pel fet de ser coetanis. Una investigació que recorre la novel·la de cap a cap, ja que l’autor en dosifica la informació per mantenir-hi el misteri fins a les últimes pàgines. D’altra banda, la incipient història d’amor que s’origina entre el protagonista i Sílvia –una descendent de Puchalt– en suposa una segona línia temàtica. Un amor a primera vista –i una sorprenent conjunció d’interessos que els porta a treballar junts– que, a poc a poc, anirà prenent protagonisme fins a esdevenir el principal argument de la història.

Aquest plantejament inicial, i una prosa d’innegable solvència, no han estat suficients, tanmateix, per bastir un univers literari arrodonit i creïble. I hi ha dos aspectes importants que contribueixen decisivament a aquesta sensació. D’un costat, el recurs a solucions un tant tòpiques, sovint apressades; personatges que desapareixen en el camí, i els fils que –en conseqüència– queden oberts. Simptomàticament, en tres o quatre ocasions podem llegir frases com: “Un argument tan fàcil i rebregat en tants llibres i tantes pel·lícules que vaig creure que no podia passar-me a mi”; frases que no són iròniques, sinó que, efectivament, avisen de l’opció elegida. D’un altre costat, els personatges, especialment els secundaris, no acaben de tenir entitat; es limiten a accions estereotipades, massa previsibles, doncs: el marit de Sílvia, tan treballador com anodí; Marta, professora universitària fidel als tòpics respecte de la manera com s’aconsegueix aquest treball, de l’interés exclusiu en allò que beneficie el propi currículum, i del menyspreu cap a tot allò aliè al món acadèmic; el rector bo, esquerrà, antifranquista, que ho deixa tot per amor; el rector dolent, dretà i integrista…

Les incoherències respecte del model lingüístic ajuden a reforçar la impressió de treball no conclòs. Perquè l’enfocament de la novel·la accepta diversos registres possibles, des d’un de culte fins a un de plenament col·loquial. Però, durant una bona part de la narració, se’n barregen components: així, per exemple, demostratius reforçats amb simples, o lèxic eminentment culte amb expressions clarament col·loquials (“tot lo món”) sense que cap canvi en la veu ni en el punt de vista del discurs ho justifique. En definitiva, un plantejament atractiu que es va diluint a poc a poc, a mesura que avança la narració, malgrat el manteniment del misteri fins a ben poc abans de la conclusió; amb una història d’amor destinada a ocupar progressivament l’espai de l’altre tema fins a imposar-s’hi, però que mai no arriba a quedar suficientment definida, a anar molt més enllà d’una proposta un tant esquemàtica i embrionària.