Vés al contingut

Exercicis d’escriptura literària

Portada

Unai Siset
Subsòl
Edicions Bromera, Alzira, 2010

Un recull de set narracions, escrites per altres tants autors i publicades sota el pseudònim col·lectiu d’Unai Siset, que n’insinua —una i sis, set— la composició: Esperança Camps, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Alan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. Subsòl és el resultat d’un projecte que, segons que ells mateixos han explicat, s’inicia l’abril de 2009 amb un correu electrònic anònim que els anima a participar en un joc literari, i es concreta definitivament amb la tria del motiu que propiciarà i servirà de nexe dels set relats: una foto de Peter Turnley presa l’any 1979 a l’interior d’un vagó de la línia quatre del metro de París. Una imatge que mostra un conjunt de persones anònimes, en una situació quotidiana i estàtica, i marca el repte de convertir-les en personatges literaris.

Un joc literari, en definitiva, que presenta dues cares oposades. Una —l’efímera— posa en funcionament tota una sèrie d’elements paraliteraris que contribueixen al fet que es parle de l’obra: la reunió de set noms importants de l’actual narrativa en català, la incògnita sobre la identitat de l’autor concret de cada conte, sobre els possibles punts de contacte o de dispersió entre arguments i estils narratius, etc. Uns elements que autors i editorial han promogut amb escreix, sobretot des d’internet. L’altra —l’essencial— té a veure amb la literatura en sentit estricte: amb allò que queda quan la bromera del producte baixa progressivament. En aquell moment, hi ha el perill de trobar-se amb un recull irregular, o repetitiu, o simplement insubstancial. O tot el contrari: amb una obra compacta, d’una qualitat mínima sostinguda i amb punts de connexió entre narracions més enllà de l’excusa inicial que les motiva.

L’ús que els relats fan de la imatge és variat: des d’aquells que l’empren simplement com a excusa, i en els quals pràcticament res no canviaria si se’n prescindís, fins aquells en què el moment que recull la instantània s’insereix en la història que expliquen. Aquells en què es fa explícita la necessitat d’escriure sobre la imatge —el primer i l’últim, bàsicament— o aquells altres en què s’obvia aquesta informació. El mateix ocorre amb els arguments: “Henri”, per exemple, converteix el personatge anònim de la foto en Henri Giscard, fill de Valéry Giscard d’Estaing, i el fa participar d’un fet històric. En “Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orofila Martí”, en canvi, es reprodueix part de la biografia d’aquesta hipotètica arquitecta de Riola, per un narrador que elabora una obra anomenada Genis desconeguts. En “Jules”, de la seua banda, s’explica una història de casualitats encadenades que arriben a obsessionar el protagonista fictici, i en les quals participa tangencialment un personatge real. O el cas de “Vítor”, en què el viatge en metro li serveix per rememorar, després d’una brutal detenció policial, la coneixença amb una jove veïna de l’edifici on treballa de porter.

El resultat de conjunt és fragmentari i desigual, necessàriament desigual. Per més que algun dels autors implicats haja dit que cal llegir Subsòl com una novel·la, això no és possible; entre altres coses, perquè no s’hi explica una única història, ni tan sols si entenem aquesta com la suma de les diverses que s’hi narren, perquè la suma no és possible. Perquè la fotografia no passa de ser això, un motiu per a fer un exercici literari i perquè hi haja un context comú en una majoria dels contes. El recurs possible de creuar històries pràcticament no s’ha explotat, i les picades d’ull al lector són mínimes, reduïdes bàsicament a l’esment fugaç d’algun personatge que ha aparegut en algun altre conte. Això, però, no és obstacle perquè l’obra funcione —i funcione bé— com el que és: un recull de contes d’autors diversos, i amb una qualitat literària que, amb diferències, manté el to suficient perquè el conjunt es puga llegir amb plaer. Amb alguna caiguda —una, això sí, situada en un lloc especialment compromés— però també amb algun conte que destaca per la seua especial qualitat literària, i que podria perfectament formar part d’una antologia de la narrativa catalana actual.