Un pirata de porcellana al Raval

La capacitat de bastir una novel·la de més de quatre-centes pàgines, i que el resultat mantinga l’interés i la qualitat literària, està a l’abast de pocs escriptors. La darrera obra de Baulenas suposa una aposta ambiciosa, en aquest sentit; tant en extensió com en estructura. Una narració que parteix d’un bon argument, que combina elements de la novel·la d’aventures i de la novel·la negra, i que intenta reflexions morals sobre el poder i la seua fascinació, o sobre els límits ètics del comportament humà. Tanmateix, l’autor barceloní ho aconsegueix només en part, des del nostre punt de vista; i el desenvolupament fa la impressió de diluir aquest plantejament inicial quan, de fet, hauria de servir justament per al contrari: per dotar-lo d’atractiu literari.

En el nucli de la història hi ha la confluència de dos personatges aparentment allunyats entre si, pertanyents a mons distints que difícilment haurien de trobar punts d’intersecció. D’una banda, Miquel-Deogràcies Gambús, més conegut com l’ogre, un empresari sense escrúpols que ha fet fortuna a còpia de no tenir miraments ni amb els negocis ni amb les persones que s’ha trobat en la seua llarga vida. Retirat a la finca de La Fortuna, on viu envoltat d’elements més propis de la ciència ficció, destinats a suplir les mancances d’un cos de noranta-sis anys, i on amaga durant dècades un valuós tresor gairebé a tothom. De l’altra banda, Jesús Carducci, un personatge anònim d’uns cinquanta anys, immers en una crisi de parella que és només la punta visible d’una altra de més profunda. Des de la mort del germà, viu al pis del Raval de Barcelona que aquest habitava, on té un gabinet d’atenció mèdica; i, una vegada per setmana, trasllada l’assistència sanitària a la multinacional que presideix Gambús. Aquest fet, i la comuna fascinació pel teòric anarcocapitalista Murray N. Rothbard, són els únics nexes inicials entre tots dos. Però Gambús es posa en contacte amb Carducci per fer-li una oferta que l’acabarà de trasbalsar.

D’acord amb aquest plantejament, els dos personatges principals hi tenen un pes cabdal, i la seua construcció és un element ineludible per a l’èxit de l’empresa narrativa. El fet, però, és que no deixen de ser dos personatges plans, després de més de quatre-centes pàgines de novel·la. Sobretot Gambús, anomenat “l’ogre” des de la primera pàgina. Una tria, molt simptomàtica, d’un nom més propi d’una narració breu; d’un text on no hi ha espai per construir el personatge, o d’un que vol representar simplement un estereotip. Gambús és, així doncs, un ogre —l’ogre— des del principi fins al final de la novel·la, sense fissures ni contradiccions, sense evolució. Això contrasta especialment amb una primera part dedicada a narrar la vida del personatge: un recorregut de gairebé cent anys que es revela, doncs, del tot improductiu; més encara si després no té cap tipus de connexió amb la història central que se’ns explica. En el cas de Carducci, potser sí que hi ha un intent de construir-ne una psicologia un poc més complexa; entre altres coses, perquè haurà de jugar el paper del dilema moral, enfrontat a l’espill de Gambús. En realitat, però, i malgrat els fets tan extrems que ha de viure, l’evolució és tan mínima que a penes si mereix aquest nom: s’hi manté com un personatge desorientat, que s’arrossega per la vida sense iniciativa, que rep els colps sense resistència. L’únic canvi té a veure amb una certa revolta previsible respecte de Gambús, i de fet no es materialitza fins pràcticament les últimes pàgines de la novel·la.

Sembla evident que l’argument és l’objectiu bàsic de la novel·la; i, tanmateix, la manera com s’ha resolt demostra certs desnivells: en l’adequació de la història a una estructura prèvia, i en la manera com aquesta història arriba al lector. En primer lloc, perquè les escenes que fan avançar l’acció ens semblen prou ben resoltes, en general: àgils, impactants, algunes amb un cert toc cinematogràfic. En canvi, hi ha altres en què l’acció és substituïda per llargs discursos, ben sovint redundants, i tediosos en ocasions; o per diàlegs molt forçats, que fan la sensació de servir únicament per alentir el ritme de la narració, per ajornar al màxim el moment de fer un pas més en la història. Un fet que, en certa mesura, també qüestiona fins a quin punt està justificada l’extensió de l’obra. En segon lloc, perquè en una narració es poden donar, en essència, dues situacions: que un narrador —del tipus que siga— ens conte la història, o que els lectors la llegim pel nostre compte. La literatura, des del nostre punt de vista, consisteix a aconseguir aquesta segona opció, molt més difícil; però, en Quan arribi el pirata i se m’emporti, en predomina la primera. Per exemple, Gambús és un ogre perquè l’obra —el narrador, el personatge, els títols dels capítols— diuen que és un ogre; hi insisteixen, de manera fins i tot excessiva. De la mateixa manera que no cal que el lector arribe per ell mateix a la conclusió que Carducci és un Faust que ven l’ànima al diable; li ho diu la novel·la de manera explícita.