Ex-Libris

cc

15-03-16
Publicat en Caràcters

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

La muntanya de Moisés

Portada

Franz Werfel
Els quaranta dies del Musa Dagh
Traducció de Ramon Monton
Edicions de 1984, Barcelona, 2015

A més de la seua obra mestra, la novel·la de Franz Werfel és un dels documents literaris més importants que existeixen sobre el genocidi armeni. En general, l’obra narra l’extermini sistemàtic d’aquest poble per l’exèrcit turc el 1915, aprofitant la situació bèl·lica generalitzada a Europa. I, en concret, en relata amb detall un dels episodis històrics més coneguts, i convertit amb el pas del temps en símbol de la resistència. La situació viscuda per una part dels habitants dels llogarets de la vall que envolta el Musa Dagh (la “muntanya de Moisés”) que, davant de les ordres de deportació i de l’amenaça d’una mort segura, s’instal·len en la part alta del turó disposats a resistir el setge encapçalats per Gabriel Bagradian, un armeni educat a París i antic oficial de l’exèrcit turc. L’obra, en definitiva, és el relat dels quaranta dies que dura aquesta resistència, i de la vida quotidiana en el microunivers del campament que es crea a la muntanya: les relacions personals i les de poder, les dificultats en forma de fam o de malalties, etc. El relat de Werfel busca la part més èpica d’aquest episodi, destaca la qualitat d’herois dels protagonistes i converteix la seua resistència en una epopeia. Al mateix temps, mentre denuncia el primer gran genocidi planificat i sistemàtic del segle XX, anticipa de manera esfereïdora —pels paral·lelismes tan evidents— l’Holocaust que tot just estava a punt d’iniciar-se: l’extermini massiu, planificat i sistemàtic dels jueus per part de l’Alemanya nazi. De fet, s’ha dit sovint que Els quaranta dies del Musa Dagh va ser el llibre més difós en el gueto de Varsòvia —en secret, perquè els llibres de Werfel van ser cremats pels nazis poc després de la publicació de la novel·la. I que, en certa forma, en va inspirar i instigar la resistència: la voluntat de convertir el gueto en el seu particular Musa Dagh.

L’obra ha envellit pitjor en allò que té més de novel·la. Quan el narrador ens explica els fets de Bagradian i els seus, les primeres deportacions, els preparatius, la pujada a la muntanya, l’organització del campament, les escaramusses bèl·liques, el desenllaç. No tant pels fets que explica com per l’excessiva prolixitat amb què els explica. Un relat sovint reiteratiu, una minuciositat de detalls que narra cada granada que explota, cada pedra en la trinxera. I la pròpia extensió de la novel·la, no del tot justificada, n’és la conseqüència més directa i evident. Però és sobretot el maniqueisme a l’hora de representar els dos pobles en lluita, allò que més grinyola en una lectura actual. Malgrat l’existència d’un botxí i d’una víctima clars i definits, en abstracte i en conjunt, les coses mai no són tan senzilles quan baixem al terreny concret i individual; en Els quaranta dies del Musa Dagh, en canvi, tot és massa fàcil en aquest sentit. El propi autor sembla ser-ne conscient en un determinat moment del relat, i hi introdueix dos detalls que a penes si maquillen el retrat de conjunt. En un sentit similar, resulten més interessants alguns dels personatges secundaris que no els dos principals, excessivament tòpics: Bagradian, l’heroi educat a París que torna a casa per liderar la revolta dels seus contra els turcs; i Juliette, l’esposa parisenca, gairebé una princesa de porcellana decorativa, que demostra la seua dubtosa moralitat just en el moment que sonen amb més força les explosions sobre el campament. Contrasten, en canvi, amb tota una excel·lent cohort de secundaris com la ingènua Ikushi, l’esguerrada; com Sato, la vagabunda esquerpa i animalitzada; el rus Sarkis Kilikian, l’imprevisible producte d’una història personal terrible; Krikor, el farmacèutic filòsof; o el pastor Lepsius.

L’obra és molt més actual, en canvi, quan és menys novel·la. Quan el narrador deté el temps de la història amb digressions sobre la utilitat d’inventar un enemic interior, de capgirar la relació causa-efecte per tal de justificar l’extermini a penes dissimulat de tota una nació. Quan teoritza la confrontació d’un “poble de guerrers”, valent i viril, i un altre d’intel·lectuals, titllats d’usurers, paràsits, intrigants i traïdors. També quan ho fa per boca d’algun dels seus personatges, especialment la del teòleg alemany Johannes Lepsius, que intenta aturar la massacre armènia trucant a mil portes i entrevistant-se amb tot aquell que puga ajudar-lo en el seu propòsit, començant pel propi Enver Paixà. Probablement, els dos capítols en què apareix aquest personatge són els més interessants de l’obra. Lepsius adverteix que el que ocorre a Turquia “és el crim més monstruós de la història de la humanitat”; més encara, que “invocant un enemic interior que no existeix ha creat un precedent com no n’hi havia cap altre a la història”, un precedent molt perillós. El lector actual hi reconeix els falsos arguments i les excuses de la solució final de Hitler contra els jueus. I no pot deixar de sorprendre’s de la clarividència d’una novel·la que va començar a gestar-se al voltant de 1930 i es va publicar el 1933.

© Pere Calonge
15.03.16 | Publicat en Caràcters
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)