Ex-Libris

cc

20-09-10
Publicat en Caràcters

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Reconstruir Gabriel Delacruz

Portada

Jordi Puntí
Maletes perdudes
Empúries, Barcelona, 2009

La reeixida primera novel·la de Jordi Puntí fa la impressió de deure molt, paradoxalment, a les seues aptituds com a autor de contes. D’una banda, per la idea que hi serveix de punt de partida: una idea enginyosa i original, d’aquelles que tantes vegades hem associat a la narrativa breu; sovint, malauradament, per a afegir tot seguit que, aplicada a una novel·la, no aguantava més enllà de la tercera pàgina. En Maletes perdudes, en canvi, aquesta idea no només no decau, sinó que serveix de fil conductor de tota la història, hi dóna un sentit unitari com a argument principal i en manté la tensió de la primera a l’última pàgina. D’una altra banda, perquè la novel·la té alguna cosa de faula, i el lector intueix de bon començament que la clau estrictament realista no li funcionarà. L’autor hi estira el fil de la fabulació però, sense trencar mai la versemblança interna del relat; i quan n’arriben les escenes finals, ja no sorprén, per exemple, la facilitat d’un increïble rescat de pel·lícula. Finalment —i sobretot—, per allò que l’obra de Puntí suposa com a construcció. Una estructura que és el resultat d’anar entrellaçant de manera intel·ligent multitud d’històries breus; no com a digressions més o menys justificades de l’argument principal, sinó com a elements imprescindibles d’aquest.

En el punt de partida hi ha quatre germans que no es coneixen, ni saben de l’existència dels altres tres. Quatre fills de quatre mares diferents d’altres tantes nacionalitats, disseminats per diversos llocs d’Europa: Christof a Frankfurt, Christopher a Londres, Christophe a París i Cristòfol a Barcelona. Orfes imperfectes d’un camioner dedicat a les mudances internacionals, que es diu Gabriel Delacruz i que els va abandonar tots quatre quan eren menuts; i a qui ara —i això és el que en provoca la reunió— la policia dóna oficialment per desaparegut. A partir d’aquest plantejament inicial, Maletes perdudes esdevé un veritable exercici de recomposició de la memòria i, en conseqüència, del temps; un relat amb protagonista absent, que l’habita a partir de l’intent de reconstruir la seua biografia que hi fan els cristòfols. Així, un dels temes principals de la novel·la és la identitat: de fet, la reconstrucció de la vida nòmada de Gabriel —amb els dos companys de cabina, Bundó i Petroli— és un intent de perfilar una identitat que es resisteix a ser fixada. Però, al mateix temps, per als fills és també una manera d’investigar-ne la pròpia, de saber què i qui són. A poc a poc, intuïm que el desarrelament d’aquests, com maletes que el pare ha perdut en els viatges per Europa, té en certa forma l’embrió en el de Gabriel, orfe criat a la Casa de la Caritat de Barcelona. Un Gabriel que és l’encarnació de l’antivoluntat, personatge solitari i amb certa incapacitat per a relacionar-se amb la vida.

L’estructura, com ja s’ha apuntat, és un meritori treball d’arquitectura narrativa; una armadura principal ben definida, on s’acoblen multitud de peces breus fins a formar un únic relat. Narracions breus més o menys desenvolupades, entre les quals trobem la del propi naixement de Gabriel i la trobada providencial amb el pit d’una bacallanera del mercat del Born; la que explica la dèria pel nom de Cristòfol; la del viatjant de vins de la Rioja i els animals dissecats de la pensió de la senyora Rifà; el viatge lisèrgic d’una jove de casa bona en el transbordador a Dover; la història de la conversió de la Carolina en Muriel; la del pare i l’avi de la Rita, entre la perruqueria i les perruques. I, sobretot, les històries individuals dels quatre germans i de la gestació de cadascun d’ells. Quatre germans que són, de fet, els narradors principals de la novel·la, que tenen a les seues mans el ritme del relat i hi juguen conscientment: gestionant la manera com les diferents narracions van combinant-se, cedint la veu a altres personatges quan és necessari, alentint-ne el desenllaç o, simplement, l’arribada a la part en què apareix Gabriel; la part en què la història individual passa a confluir i a integrar-se en la conjunta. Narradors interns el relat dels quals està, a més, condicionat per allò que els han contat altres persones, especialment les respectives mares.

Maletes perdudes té molt també de novel·la d’antiherois; o potser d’herois, en realitat, però d’una altra mena. Com vinguts d’un altre món —la Barcelona en blanc i negre del franquisme— i amb aspiracions necessàriament modestes, tres vides grises travessen una Europa en ebullició que canvia sense ells, dalt d’un camió de mudances: “mentre els estudiants fabriquen còctels molotov en una comuna de París, tres camioners s’aturen en una carretera secundària per visitar una prostituta. La vida és estranya”. Destaca també, en aquest sentit, una excel·lent recreació d’ambients en països i èpoques diferents, i l’ús d’elements que apel·len a la memòria col·lectiva, sovint més idealitzada que no real. En sorgeix —és inevitable— la crònica d’una generació i el retrat sociològic de tota una època, en què predomina el contrast de colors entre la ciutat de partida i els diferents llocs d’arribada al llarg d’Europa.

© Pere Calonge
20.09.10 | Publicat en Caràcters
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)