La volta a l’any en cinquanta-tres mons

A l’inici de Diccionari per a ociosos, Fuster adverteix que el format que hi ha triat no és sinó una excusa per tal d’ordenar textos de temes i d’extensions diversos, desenganyant el lector de l’abast del títol. La necessitat de l’advertència, òbviament, ni era nova en aquell moment ni ho és ara. Ben al contrari, el recurs es repeteix sovint i, sobretot, potser, en l’àmbit de la premsa: en el del recull de textos breus apareguts prèviament en qualsevol mitjà periòdic. És el cas dels que aplega Vicent Pagès Jordà en El llibre de l’any, molts dels quals han estat publicats en la secció Des del jardí del periòdic El Punt, primer; i del setmanari Presència, després. La diferència, però, és que el format —que fa explícit el subtítol d’Almanac literari— és ací menys excusa que en la majoria de reculls a l’ús; ja que no és únicament la forma, sinó també —i sobretot— el contingut, que respon a aquella concepció. El contingut, en concret, de cinquanta-tres textos, un per cada setmana de 2012, ordenats cronològicament i associats —poc o molt— amb la setmana en què s’insereixen. Acompanyats, a més, d’altres tantes il·lustracions de Joan Mateu, que n’estiren el sentit establint-hi una mena de diàleg complementari. El conjunt s’assembla a un llibre objecte, atractiu com a producte, però útil i manejable, a diferència de la majoria d’artefactes que admeten aquesta consideració, més proclius a l’exhibició de col·leccionista que a la lectura còmoda i profitosa.

La cita de Samuel Johnson que ompli la contracoberta del llibre en situa el punt de vista i n’assenyala l’objectiu: “No us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”. Més que no l’escriptor, doncs, hi predomina el lector; un lector que, com deia Borges en aquella altra cita tantes vegades al·ludida, s’enorgulleix d’allò que ha llegit més que no del que ha escrit. Un lector que hi revisa —com a homenatge i agraïment— alguns dels autors que l’han influït, que l’han interessat, que l’han “ajudat a entendre una mica més el món”. Que vincula el calendari amb lectures fetes i assimilades: un deute amb la data de publicació que es resol sovint amb el recurs —del tot usual als almanacs, d’altra banda— de l’efemèride. És el cas, per exemple, d’“Un poeta a deshora”, a propòsit de l’aniversari del naixement de Carles Fages de Climent; “Bloomsday”, sobre el dia consagrat a Sant Leopold Bloom; “Salvat-Papasseit no ha mort”, que té com a pretext l’aniversari de la mort del poeta; “L’últim artista”, associat també a la data de la mort de Marcel Duchamp; o “De la comèdia a la tragèdia”, en aquest cas a partir de l’aniversari del naixement d’Oscar Wilde, entre molts d’altres.

Hi trobem aquella habilitat d’enllaç que té l’assaig, el bon assaig; aquella capacitat de suggerir, de no exhaurir-se en si mateix, sinó d’obrir-nos altres portes. Sobretot, les d’altres textos i altres literatures; com en “La cara i la careta”, per exemple, en què es glossen dos contes sobre les màscares que vestim, i la possibilitat d’acabar per confondre-les —al remat— amb el propi rostre. Però també les d’altres formes d’expressió artística, com és el cas de la pintura en “La irritació de la Verge”: una lectura de la imatge de Maria al retaule de l’anunciació que va pintar Simone Martini per al Duomo de Siena. En concret, de la cara que mostra davant de l’àngel, que —segons l’autor— no és de sorpresa per les notícies que li porta, sinó d’irritació perquè li ha interromput la lectura. En el diàleg constant amb autors estimats, de Calvino a Txèkhov, de Cheever a Woolf, el lector que hi ha al darrere d’aquestes proses es fa palès en textos com el deliciós “Pomes al caliu”, combinació de literatura i olors, que evoca els perfums de La plaça del Diamant. En “Preparant l’estiu”, una recomanació de lectures d’estiu per a infants i joves que defensa els clàssics com a antídot de l’horrorosa pseudoliteratura amb què se’ls tortura en l’actualitat. O en la suggeridora reflexió sobre el manifest com a gènere literari que planteja “Temps de manifestos”: de literatura de primera categoria —especialment a l’època de les avantguardes— a la decadència actual, burocratitzat el llenguatge i sacrificada la creativitat en pro del consens ideològic.

De Vicenç Pagès ens va sorprendre de manera molt positiva, ja fa alguns anys, la novel·la breu Carta a la reina d’Anglaterra. Des de llavors, l’autor ha bastit una obra sòlida i agosarada, que ha transitat també l’assaig —Un tramvia anomenat text— o la narrativa breu —En companyia de l’altre—, fins la recent Els jugadors de Whist, probablement, una de les novel·les importants d’aquests darrers anys. Ara, El llibre de l’any es pot considerar una obra de transició, però en absolut de circumstàncies. El treball de revisió i de selecció que s’endevina al darrere contribueix a donar coherència al conjunt d’uns textos suficientment interessants de manera individual. Una obra que té l’inconvenient de la brevetat, que el llibre es devora amb rapidesa, que les referències i els suggeriments són molts i molt interessants. Per això creiem —com l’autor— que cal llegir aquests textos en dosis reduïdes: “recomano una lectura pausada, si pogués ser setmanal”. La recomanació d’un autor respecte d’una obra seua que ens sembla, sense que servisca de precedent, del tot encertada.