Ex-Libris

cc

19-05-15
Publicat en Caràcters

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

El crepuscle de les bromes

Portada

Milan Kundera
La festa de la insignificança
Traducció de Xavier Lloveras
Tusquets Editors, Barcelona, 2014

En els diàlegs de l’última novel·la de Milan Kundera, el lector busca una profunditat que l’autor li nega una vegada i una altra. És difícil trobar transcendència darrere de l’anècdota mínima, i és probable que aquest en siga l’objectiu principal: un elogi de la insignificança bastit —intencionadament— de futilitat. Mostrar que la vida no és una altra cosa, que hem d’aprendre a conviure-hi, amb sentit de l’humor, si és possible. Una insignificança que no només cal saber reconéixer i anomenar, sinó també —i sobretot— estimar, perquè “és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor”. La festa de la insignificança és la primera obra de ficció de l’autor des de l’any 2000; i apareix quan Kundera té vuitanta-cinc anys. Hi trobem els temes recurrents de l’obra anterior, però canvia la manera de presentar-los i, sobretot, la posició des de la qual els presenta. De fet, és difícil no llegir la novel·la com el testament literari d’algú que ja ha dit tot el que havia de dir; desencantat, escèptic i amb la lucidesa amarga de qui pot relativitzar qualsevol dèria humana. I considerar-la insignificant.

La novel·la no és sinó un gran teatre de titelles: uns personatges sense profunditat que mouen els llavis perquè l’autor expose la seua visió del món contemporani, en un espai sense més transcendència que la d’un decorat. I amb una trama pràcticament inexistent: passejos, converses, reflexions i fantasmes d’un grup d’amics a París. Cinc homes, en concret, que parlen d’algunes grans qüestions i de moltes nimietats; i que semblen representar una gran farsa. N’hi ha molts exemples, de ficcions dins de la ficció. Un actor sense feina que fa de cambrer, i com a diversió simula que és pakistanés i que no parla ni un borrall de francés. Un altre personatge que explica que té càncer —i manté l’equívoc en el temps— just quan el metge li acaba de confirmar el contrari. Les delirants aparicions de Stalin. O la mateix figura del narrador, més evident que mai, que s’adreça obertament al lector per qüestionar-li la importància de les seues cabòries, discutir sobre la pròpia manera d’escriure i fer explícit que la narració i els que l’habiten són una ficció que ell ha creat.

La visió del món actual que traspua és pessimista, i assumeix que ja no és possible “remodelar-lo, ni aturar-ne la desgraciada cursa cap endavant”. L’única opció era agafar-lo a broma, però fins i tot aquesta ha perdut ja el seu efecte. I és que l’obra proclama un temps nou: el del crepuscle de les bromes. Una època que ha assassinat l’última utopia i que no deixarà rastre. En aquesta visió, el melic juga un paper destacat. És el punt on l’autor txec concentra aquesta vegada temes recurrents de la seua obra com la dona i el desig sexual. D’una banda, com a símbol de la maternitat; d’una maternitat que porta fins a Eva, la dona sense melic, l’origen de l’espècie humana. Però, de l’altra, també com a reclam sexual, el nou objecte d’atracció que ha desplaçat altres parts de l’anatomia femenina. Segons la novel·la, tots els melics són iguals, cosa que no ocorre amb els pits, les cuixes o el cul. Així, l’època del melic és la de la manca d’individualitat, l’evidència que la individualitat és una il·lusió: “I viurem, en el nostre mil·lenni, sota el senyal del melic”.

La denúncia del totalitarisme és un altre dels temes habituals que retrobem; en aquest cas, encarnat en la figura de Stalin. Que demostra el seu poder absolut en la decisió de canviar el nom a la ciutat de Königsberg perquè esdevinga Kaliningrad; més que en la decisió, en el motiu del canvi: absurd, arbitrari, insignificant. Però que referma la humiliació que exerceix sobre Kalinin. Que explica una inversemblant anècdota de caça, no perquè el creguen, sinó per generar terror i demostrar que ningú és capaç de posar-lo en qüestió. O que dóna lliçons de filosofia: així, a la idea de Kant que darrere de les nostres representacions hi ha sempre una cosa objectiva, contraposa la de Schopenhauer que res no és objectiu, que el món és només representació i voluntat. Una bona definició de totalitarisme que recorre la novel·la: per a Stalin, cal imposar una única representació a tothom, una única realitat; i això només ho pot fer una sola voluntat, “una voluntat per damunt de totes les voluntats”.

Els temes de sempre, en definitiva, però reduïts a l’anècdota i a la broma resignada. Una broma que no busca res més enllà, que afirma que no hi ha res més enllà. Una broma que potser ja no farà gràcia. Plantejada sota la forma de novel·la breu, fragmentària i d’estil àgil, gairebé fútil. Un divertimento, a costa d’un món que es pren a si mateix massa seriosament. Un reconeixement a la insignificança, ja que no som una altra cosa. Però on es troba a faltar de manera inevitable el Kundera d’El llibre del riure i de l’oblit o de La immortalitat, de qui no queda sinó l’ombra. “Només és des de les altures del bon humor infinit que pots observar sota teu la ximpleria eterna dels homes i riure-te’n”. I Kundera se’n riu: el lector haurà de decidir si és d’ell o amb ell.

© Pere Calonge
19.05.15 | Publicat en Caràcters
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)